Del Campirme al Pic de la Coma del Forn i Port de Tavascan

cap de setmana: 12 i 13 de febrer de 2011

Aprofitant l'anticicló que de nou pronosticaven, no ens ho vam pensar dues vegades i després de dues trucades feiem cap al refugi de les Bordes de Graus a la vall de Tavascan, amb la idea de resseguir el circ de Mascarida.

Dissabte ben d'hora posàvem fil a l'agulla i després de pujar amb el cotxe fins a la Pleta del Prat 1720m., començàvem a caminar per la vora de la pista d'esquí fins el punt en el que vam poder enganxar el camí que passa pel costat del torrent de Mascarida, fins arribar a l'estany del mateix nom, des d'allí i en direcció sud vam pujar per una pala de neu gelada fins arribar a un llom, i finalment arribar al pic de Campirme 2631m. on vam sorprendre un ramat d'isards (febrer i isards a 2.600m.!!!!!) vistes genials per tot arreu: des de les Maladetes fins a la Pica d'Estats, Montsec, Certascan...

Després d'un pica-pica, enfilàvem la carena amb poca neu però ben gelada cap al Pic de la Coma del Forn, enmig però una sorpresa ens esperava, des de baix havíem vist un corredor molt estètic... però no la paret sud que el resguardava... així que després de passar un collet, pujàvem un cim de roques i sorpresa: una corda fixa!, així que després de fer-hi una mirada, veiem que es tracta d'un pas de no massa dificultat però si de bona exposició, així que agafats a la corda vam baixar uns quants metres per després fer un flanqueig que ens deixava a la bretxa final del corredor, aquí i aprofitant un parabolt, vam muntar reunió i ens vam assegurar el pas que ens quedava fins pujar a l'altre costat de la bretxa, senzill però aeri i amb mala neu.

Superat aquest pas la resta era caminar fins al Pic de la Coma del Forn 2685m.

Després de dinar, i gaudir de nou del sol i les bones vistes de tot el que ens encerclava, vam enfilar la baixada cap a l'estany de Mascarida i la Pleta del Prat.

Diumenge ens feia gràcia acostar-nos al port de Tavascan, i aprofitant que la neu estava en cotes altes vam pujar amb el cotxe per la pista de la Pleta Palomera aproximadament fins els 1600m. Entre sol i núvols, ja a peu, vam continuar fins al final de la pista on també ens esperaven els isards i després d'una inclinada pala arribàvem a l'estany del Port,

un indret solitari encerclat de cims costeruts i cascades de gel, que forma l'últim replà abans d'arribar al port de Tavascan 2215m., ja al coll i després de fer una mirada cap al vessant nord, en vam marxar per potes, ja que el vent era fortíssim i no ens hi podíem estar drets. Així que resseguint els nostres passos vam recular cap al cotxe, gaudint però de les vistes que de pujada els núvols no ens havien deixat veure: circ de Mont-roig, pic de Mariola,...

Per cert el refugi està prou bé, i abans de sopar no us atipeu... el menjar que donen és exagerat!!!

En fi un cap de setmana improvisat però molt rodó!!!!!!!!!! Ara bé, al Pirineu hi falta neu!!!!

Jordi i Anna

Caminada a Montsant, 2011-02-20

English: After a cold and windy start, Albarca was half hidden with mist.  The sun was shining though and once moving the temperature  soon felt warmer.  From the refuge (and parking) at Albarca we went to the Mother of God for brunch. 

The children took the oppurtunity to try a little rockclimbing.  After breakfast we set out for the infamous “cat foot pass”.  A tight squeeze meant rucksacks had to come off to get through the tiny gap.  The wet and muddy ground didn’t help either! 

Then we hike up to the peak for a few photos. 

It was really windy, and it felt colder, but all the mist had gone and there were spectacular views all around.  The long descent back to the parking took another hour, more or less.  Then lunch at the park in Cornudella.  Afterwards, some rock-climbing with the children at Totxo Frederic.

 

Derek’s photos here.

Marc’s photos here.

Catalan*: Després d'una arrencada en fred i ventós, Albarca s'amagava la meitat amb la boira. El sol brillava però i un cop en moviment la temperatura de sobte es va sentir més calent. Des del refugi (i estacionament) a Albarca vam anar a la Mare de Déu per esmorçar. Els nens van tenir l'opurtunidad de provar una mica d'escalada. Després de l'esmorzar sortim per el famós "passi dels peus de gat". Una encaixada atapeït significava motxilles va haver de sortir a passar pel petit espai. El sòl humit i fangós no ajuda tampoc! Després fem una caminada fins al cim d'unes quantes fotos. Va ser molt vent, i es va sentir més fred, però tots la boira s'havia anat i hi havia unes vistes espectaculars de tot. El llarg descens de tornada a l'aparcament va prendre una hora, més o menys. 

Despres, dinar al parc de Cornudella. A continuació, alguns d'escalada amb els nens en Totxo Frederic.

Las fotos del Derek aquí.

Las fotos de Marc aquí.

*traducido por Google

2011-02-26 Siurana, Corral Nou

 

The mighty Siurana…

in winter…. means no T-shirt!  Sector – Corral Nou.

First route – Els Fenicis, 6a, tough going, but onsighted.

Next route Quinta! 6a (6b in old guidebook).  It’s long, has a roof problem, but it’s nice.  Red-point it next time.

Next to mop up the previously abandoned 6a Els Fenicis.  It has a slightly overhanging reachy move early on.  I didn’t think this was a 6a move so went on to onsight the 6a+ next to it.  All the routes in this new guide are “conservative” in their grades.

Next up the awesome Faktoria 6a+ (6b in old guide).  Very pumpy with a couple of overhanging bulges to get over, this is long, sustained, scary.

Marc then onsights the humbling 6b+ Pupilas (6c).  Kudos – I try it top-roped and miss the last third because I’m pumped and exhausted.  We finish up a great day in Corral Nou Cami with a couple of crappy 6a’s- Maximal and Trinafro that aren’t worth bothering with.

Picassa photo album here.

El poderós Siurana ... a l'hivern .... vol dir que no hi ha samarreta!

Sector - Corral Nou.  Primera ruta - Els Fenicis, 6a, intensitat, però fet avista.
A continuació la ruta Quintena! 6a (6b en guia d'edat). És llarg, té un problema de sostre, però és bo. Encadenarla la propera vegada.

Al costat de netejar el Fenicis prèviament abandonats 6a Els. Té un moviment lleugerament destacats reachy des del principi. No vaig pensar que es tractava d'un moviment tan 6a va passar a Onsight la 6a + al costat d'ella. Totes les rutes d'aquesta nova guia tenen alt graus.

A continuació el Faktoria impressionant 6a + (6b en la guia d'edat). Molt “Pumpy” (se infla molt) amb un parell de protuberàncies penjants de superar, és a dir llarg, sostingut, fa por.
Marc llavors onsights la humiliant 6b+ Pupil (6c). Kudos - ho intento en top, i es perdi l'últim terç perquè estic bombat i esgotat. Acabem un gran dia a Corral Nou Camí amb un parell de 6a's-Trinafro i màximal que no valen la pena molestar amb.
Picassa àlbum de fotos aquí..

Ferrata de l'aigua al coll

Dissabte al matí, vam decidir aprofitar el magnífic anticicló que ens
visita aquest dies, per fer la via ferrada de l'Agulla de l'Aigualcoll.
Aquesta ferrada es troba a les serres de Mestral, a l'alçada de
l'Hospitalet de l'Infant, i te un grau de dificultat una mica elevat a
causa dels seus escalons força separats, i de dos desplomats que li
donen emoció a la via.

Son les 9 del matí. El Nico, el Rafa i jo estem a Reus, esperant al
nostra company y guia de la ferrada que farem, en Eloi . Carreguem
els trastos al cotxe i posem rumb a Hospitalet. Quan arribem al
poble ens adonem que ens hem deixat la ressenya. Ens enredem
una mica però al final trobem el camí. Arribem fins la bassa on
deixem el cotxe. Agafem les motxilles i comencem a caminar.
En un quart d’hora ens plantem a l’inici de la via. Ens equipem i
comencem a pujar.

Hi ha una boirina que no deix veure amb claredat el mar. De totes
maneres les vistes son espectaculars. El sol peta de valent per
l’època que som. Arribem al primer desplomat i se senten els
primers esbufegs. Travessem la roca pel forat, passem el pont
tibetà, i enfilem l'últim tram de la primera part. Per acabar, un agraït
ràpel de 20 metres on ens recreem amb els vídeos i les fotos.

Agafem el camí de tornada i ens posicionem a l’inici de la segona
part. El Nico es veu just de forces i prefereix no fer-la, i es
converteix en el fotògraf oficial de la segona ferrada, amb unes
imatges espectaculars. La resta comencem a pujar. Un primer
tram força vertical, dona pas al tibetà, preludi del segon tram i més
complicat. Aquí es troba el desplomat més exigent de tota la via
ferrada. Tremolors, esbufegs, crits... uns amb més dificultats que
altres l'anem passant. Ja només queda arribar al cim. La satisfacció
es completa i així ho demostra la foto de final de via. Agafem el
camí de tornada i el continuem fins el cotxe. Allí ens relaxem, ens
hidratem i ens recuperem de l'esforç.

Un via de vistes excel·lents i exigent a la vegada, i que no defrauda
mai per més vegades que la facis.

GRUISSAN PHOEBUS TRAIL 2011: 50KM Y UN SPRINT

El domingo a la mañana, antes de tomar la salida, pasaron por mi mente diferentes desenlaces finales de trail, pero el desenlace final fue el mejor que hubiera podido pasar por mi mente, lo cuento.
Tomé la salida a las 8.15 de la mañana, rodeado de 50 PROS-ÉLITE según los organizadores de la prueba. Sabía que el objetivo era buscar sensaciones positivas para de aquí a mes y medio afrontar el ECOTRAIL PARIS con garantías de divertirme compitiendo.
De salida se formó un grupo de 20 donde yo formaba el corredor 21 con 2 o 3 runners más que íbamos a unos metros entre la grupa cabecera y el pelotón del resto de corredores. Los primeros km fueron a menos de 4´ el km y luego...la rampa de la foto que rompió el ritmo y el grupo. Después cogí mi ritmo teniendo en cuenta la gente que llevaba por delante y los que me venían por detrás.
Entramos en un continuo zig zag por dentro de un bosque muy sombrío con continuas subidas y bajadas. En el bosque perdí de vista al grupo de 20 y me mantuve detrás de los pies del puesto 21 varios kilómetros. Por detrás, un grupo de 5 corredores venían dándonos caza. Al poco tiempo fuimos reabsorvidos y formamos un grupo de 7. En este grupo, subiendo era yo de los más justillos (me dejaban unos metrillos), en el llano era de los más rápidos y bajando también de los más rápidos así que en el km 15, al llegar a una pista forestal llana y con algo de bajada apreté y me salió bien, me fui con otro corredor, por delante nadie a vista. Iba el 22!!! Mi mente en ese momento me recomendó ir guardando para apretar a partir del km30 nuevamente y así fue.
El corredor que iba conmigo me dejó unos metros subiendo, aunque podía, no quería exprimirme en su ritmo y continué a ritmo medio-alto pero guardando. Apareció la niebla, perdí la pista del corredor que me había descolgado pero sabía que no iba mal de ritmo y que los de detrás seguro venían a mi ritmo y no más rápido, confiaba en el ritmo que llevaba.
Poco más tarde empecé una de las partes más técnicas, hacia el km 30, donde sí que me vi algo lento aunque...dí caza a un corredor diferente a el que me había descolgado. No logró seguirme. Volvimos sobre el km33 a una zona donde se podía correr y apreté. Ya solo quedaban 17km y la parte más dura ya la habíamos pasado, los kilómetros y las horas eran ahora las que me podían pasar factura.
Aunque apreté, no logré incrementar la media que llevaba, así que convenía aguantar. Aquello subía, bajaba y las piernas ya empezaban a hacer daño.
Pasé un momento crítico entre el km35 y 38, las piernas me estaban diciendo que los entrenos máximos que había hecho eran hasta 35km, que los 15km restantes tendría que ingeniármelas para sufrir y aguantar.
Las plantas de mis pies me avisaban de 2 posibles llagas, una en cada pie pero valía la pena sufrir, nadie por detrás y a vista ya a algunos corredores. Me encorajiné, hacer un TOP20 en mi debut en un Trail de 50km entraba dentro de mis mejores pensamientos silenciosos. Me agarré como pude a los muchos sufrimientos padecidos en otras pruebas, me acordé de Sudáfrica, Regensburg...allí no podía ni correr, aquí al menos seguía levantando las piernas del suelo.
Los km pasaban y sobre el km 45 ya había dado caza a dos corredores más, uno de ellos era mi ex-compañero de fatiga que me había dejado anteriormente subiendo, ya iba el 19!!!
En el km 46 seguíamos subiendo y aquello terminaba en el km50 y a nivel de mar. Por delante imposible dar caza a nadie más, nadie a vista y por detrás....un tipo alto, que había formado parte de mi grupo con anterioridad venía corriendo ligerito, no me iban a dejar terminar el TRAIL sin prisas. La poca fuerza que tenía la intenté reservar para el último kilómetro, kilómetro que conocía. Sabía que era completamente llano, confiaba en la velocidad que pudiera tener un triatleta en comparación a un runner de montaña, pero...quien me decía que el de detrás no pudiera ser otro triatleta o atleta?
Llegué al carril bici del último kilómetro con más o menos 10" de ventaja y apreté y apreté y apreté y seguí apretando. Confiaba en la poca fuerza que me quedaba,pensando que me daría para todo ese último kilómetro 50. Me giré en una curva y lo llevaba a escasos 5" y me quedaban 300 metros. Era injusto pero tenía que morir ahí por ser TOP20 y....lo conseguí!!! En meta hubo ovación ya que las pantallas de televisión y SPORT + estaban emitiendo imágenes dentro del stadio donde estaba la meta. Al llegar no entendí tanta ovación por un puesto 19 pero cuando me llegó el riego sanguíneo a la cabeza y vi las pantallas de televisión, entendí que mis giros de cabeza en el sprint, donde más que sprint eran golpes de riñón, debieron ser divertidos. Aunque poca broma, último kilómetro a 3.46", no está mal después de 50km.
Finalmente terminé 19º con 4h20´ y....ya que había 30 favoritos para ganar la prueba....que me cuenten como favorito para el año que viene,jeje!!!
He salido muy fuerte moralmente de esta prueba y sigo aprendiendo de este tipo de carreras. Ahora toca ir asimilando y esperar al ECOTRAIL.
Ya queda menos!!!!

Raquetes per la Vall de Benasc

En un dels millors caps de setmana de l'hivern, metereològicament parlant, un grup de socis del Centre i d'altres amics hem anat fins a la Vall de Benasc per poder fer sortides en raquetes. Malgrat la poqueta neu que hi ha de moment aquest hivern vam poder caminar, el dissabte des d'Empriu caminant per la vessant sud de la Vall de Vallibierna per intentar fer cim al Pic d'Estiba Freda, i el diumenge pujant des dels Llanos del Hospital fins als Plans d'Aigualluts amb parada obligada al Forau.

La Picosa

Aquest any 2011 el vam començar amb una sortida una mica més lluny del que acostumem, però molt recomanable. Vam anar fins a Móra d'Ebre per fer cim a la Picosa. Va ser molt bonic, llàstima que el dia no va ser clar del tot i no vam poder gaudir de la fantàstica vista que l'excursió ens oferia. Però aquesta és l'excusa, precisament, per tornar-hi un altre dia, ja que des de dalt es pot veure gairebé dels Pirineus a una banda fins al Delta de l'Ebre per l'altra.

II Concurs de Fotocims

El soci del Centre Excursionista Maspujols, Andreu Mèrida ha fet un gran paper, després d'haver completat els 100 cims la temporada passada ha quedat molt ben classificat en el  II Concurs Fotocims

http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=5807

Applicació per a Android del temps en català

Un amic ha programat una aplicació per a mòbils o dispositius amb sistema operatius Android que et permet estar informat en temps real sobre la meteorològica a Catalunya.

http://eltemps.joanpujol.cat/